Té els ulls clars i la mirada neta i amable, amb un punt de timidesa infantil. Els cabells negres curts i rinxolats i els llavis carnosos. La barba serrada i els braços forts, fibrat el cos morè. No és especialment alt però sí molt ben plantat; amb una altra roba, les dones se’l rifarien. Ell duu orgullós les botes i els pantalons de treball, els guants plens d’esgarrinxades. I treballa i treballa, aferrant-se a aquesta segona oportunitat que li ha donat la vida i que li ha permès recuperar la dignitat perduda. En una altra existència va tocar fons i va estar a punt de reduir-se al no-res, però va aprendre la lliçó i va saber remuntar el vol quan li van oferir una mà. L’home humil, que ja no humiliat, és ara un savi de 30 anys.
La padrina Encarnació
21 maiLa padrina Encarnació era una dona patidora de mena, que ens buscava per tot el poble quan invertíem més de cinc minuts en el trajecte d’escola a casa. Els seus temors eren irracionals i qualsevol en podia ser objecte, fins i tot el marit alt com un sant pau que, durant una sortida familiar de diumenge, va gosar allunyar-se per fer un riu.
La padrina Encarnació havia criat tres fills fent-los homes de bé però tenia por de dormir sola. Una nit em va treure del llit perquè omplís el seu, puix el padrí romania a l’hospital per una afecció sense importància.
La padrina Encarnació ens pentinava tots els dissabtes fent-nos una cua de cavall ben alta i estirada, i ens colpejava amb la pinta al cap si ens movíem un mil·límetre, ensenyant-nos ja des llavors que “per presumir s’ha de patir”.
La padrina Encarnació era geperuda i tenia dos galindons als peus que la torturaven i l’obligaven a foradar els laterals de les espardenyes per fer més suportable el dolor. Anava sempre permanentada i impecable amb les seves bates de motius minúsculs i colors discrets que servien tant per l’hivern com per l’estiu. Sota les faldilles duia combinació i mitges gruixudes.
La padrina Encarnació era una dona neta i polida que reservava la sala de mudar per a visites improbables i feia vida a la cuina i al menjadoret annex, escombrant i fregant, rentant vidres i traient la pols, repassant cada petit racó de casa fins que resplendia. En les seves mans, la recepta més ordinària esdevenia una exquisidesa, i ens preparava la crema i la llet amb colacao d’una manera singular i insuperable.
La padrina Encarnació ho sabia tot sobre les plantes que cuidava amb gran dedicació al solà de casa. Tenia un roser enorme que s’enfilava des del corral i una àmplia col·lecció de falgueres, clavells i geranis que esclataven embogits en flors.
La padrina Encarnació feia mitja i ganxet a totes hores, les agulles lliscaven lleugeres en els seus dits ossuts i artrítics i la labor creixia i creixia. De tant en tant llambregava al seu voltant amb les ulleres caigudes i les ninetes negres i lluents, intel·ligents. Mentrestant, les mans continuaven treballant precises i sense errades. Li agradava sentir el cant del canari que competia en volum amb la ràdio i la televisió, i a la tarda baixava al carrer amb les seves madeixes i feia tertúlia al rotlle de les dones. Durant les nits caloroses d’estiu, prenia la fresca al balcó amb el padrí, asseguts l’un davant de l’altre xerraven en veu baixa mentre les sargantanes recorrien mandroses i sigil·loses la façana de casa.
La padrina Encarnació va morir quan jo tenia 14 anys, patint perquè tenia por d’encomanar als néts el mal dolent que l’ofegava en una habitació fosca.
El meu pare
21 mai
El meu pare
Tenia una veu clara i forta, que es podia escoltar a grans distàncies. Hauria pogut ser locutor de ràdio, però era pagès. El seu pas per l’escola va ser fugaç i, tanmateix, extremament profitós. Devorava els llibres d’història i els atles; els mapes no tenien secrets per a ell. Podia anomenar durant hores rius i muntanyes, capitals i ciutats.
La política l’apassionava i no va dubtar a implicar-s’hi en l’àmbit local. Formava part de la junta de regants i havia organitzat un parell de cops d’estat a la cooperativa del poble. Era un agitador de masses que rebutjava sistemàticament les primeres posicions, no sabré mai per quin motiu.
Estimava el camp malgrat que li va donar més disgustos que alegries. A l’estiu treballava en jornades maratonianes de 14 o 15 hores, amb el dinar al morral i una nevera de càmping plena d’aigua i blocs de gel. El recordo amb pantalons curts de color blau o beix, camisa de màniga curta -mai samarreta- i una gorra amb visera per protegir-se del sol, tot i que els anys a la intempèrie li havien colrat la pell i li havien llaurat el rostre. Tenia els palmells de les mans tan endurits que resultava estrany que pogués conservar-hi el tacte. A l’hivern duia sempre granota blava i gorra de llana, que feia servir també per domar els cabells abundants, negres com l’atzabeja, acabats de rentar. Era un home de físic poderós tot i que no es distingia per la seva alçada. Li agradava menjar de tot i en abundància, i tenia un sisè sentit per trobar les llaminadures que la meva mare reservava per a ocasions especials. Lluïa un ventre prominent que només va perdre al final de la seva vida, quan se li va manifestar la malaltia.
Era un bon amic dels seus amics, amant de tertúlies i cafès. Dormia amb la ràdio enganxada a l’orella i sentia passió pel cinema en general i per les pel·lícules de l’oest en particular. No se separava de la tele quan hi havia partit de futbol ni tampoc a l’hora del Temps.
Es compadia dels animals abandonats, que portava a casa repartint-los posteriorment entre cosins i germans. No li feia vergonya amanyagar-los en públic ni inventar-se paraules afectuoses i absurdes. Li encantaven els nens i era incansable fent-nos pessigolles a la panxa per arrancar-nos rialles. Demostrava una paciència infinita quan, de petita, li trenava els cabells del cap i del pit. I m’enganyava cada nit enviant-me al magatzem “a veure si m’hi trobes”. Va ser un bon pare, un bon fill i un bon germà, i tinc la certesa que hauria estat un excel·lent avi.
No sabia dir mentides ni coneixia les arts de la diplomàcia, però les llàgrimes el commovien i intentava donar sempre consol.
Malgrat que no va poder viatjar gaire, la seva curiositat era innata i li encantava conèixer llocs nous.
El vaig veure plorar en comptades ocasions: pels avis morts, pels gossos perduts i per l’existència que se li escapava. Va lluitar amb totes les seves forces per quedar-se en aquest món, sense abandonar-se a la depressió ni lliurar les seves armes. Va morir enrabiat amb la vida que se li havia girat en contra just després de jubilar-se, però segur de tenir l’amor dels seus éssers estimats. El dia del seu funeral, l’església era plena de gom a gom.
Es deia Jaume.
La nina trencada
20 maiLa veu li tremola quan parla, com si no acabés d’estar segura de com acollirà l’interlocutor allò que està dient ella. Duu els cabells llargs fins a mitja espatlla i tenyits d’un color difícil de definir. Les ulleres, de muntura quadrada i de pasta, no aconsegueixen protegir del tot la seva mirada indefensa, les pupil·les tímides i fugisseres. És menuda i delicada, i el seu cos es caracteritza per la quasi total absència de corbes. Té aspecte de bona nena, d’alumna aplicada que no es perd cap classe i gaudeix aprenent. Probablement ja semblava fràgil abans que la vida li donés el cop més gran que s’hauria pogut imaginar. La nina trencada somriu amb els llavis prims i els ulls tristos i fa el cor fort mentre acompanya el fill malaguanyat d’especialista en especialista, de teràpia en teràpia.
Etiquetes: Dones
La dona del vestit maragda
20 maiCamina segura i lleugera pels carrers un migdia calorós de maig malgrat que ja fa temps que va superar la barrera dels 70 anys. El seu estil és elegant i, alhora, atrevit. Porta un vestit jaqueta de color verd maragda, que la fa destacar entre els altres vianants. La seva trajectòria es troba amb la d’un vell fox terrier amb morrió. En comptes d’esquivar-lo, s’inclina i li acarona el musell. “Pobrissó, què has fet, que et tapen la boca? Pobrissó…”. Somriu de passada a la propietària del gos i se’n va, àgil i resplendent com una fada de conte.
